El temps a La Mussara.

“Encara que la cançó digui que la boira sempre hi jau, això no és ben bé cert. Però, quan ho fa, hi ha vegades que a deu metres no identificaràs una persona, encara que la coneguis.”

Així s’expressava Anton Agustench al llibre “Records de La Mussara”, un petit llibre molt recomanable i que us animo a tenir ben aprop.  Una mica més tard afegia:

Si cerqueu bolets o com sigui us passa el cas de perdre l’esma amb la boira baixa, feu com us diré. Mireu d’on ve la boira, poseu-vos-hi de cara i tireu endavant-de cara a l’aire que fa-, i per un lloc o altre fareu cap a la carretera veïnal que va de Reus a Prades, o sinó a la que va de Mont-ral fins a la suara dita, i ja estareu salvats. Això, si suposem que us trobeu pels boscos dels Motllats.  Si la boira és de dalt (de l’Urgell), no hi ha problema perquè passa als matins i el cel està seré: el sol, encara que no es vegi, us guiarà per la pròpia resplendor i us orientareu.

Sempre he tingut molt de respecte per la meteorologia popular, sobretot la que es refereix a fenòmens característics d’alguna zona en concret.  Saber popular passat de generació en generació, recollint en paraules el que la natura acostuma a fer.  Tot i el poc temps que porta funcionant l’estació meteorològica ja he tingut ocasió de constatar els dos tipus de boira esmentats per l’Anton Agustench.

La boira més persistent es forma amb vent de S- SE quan el vent humit de la Mediterrània es veu obligat a pujar les muntanyes de La Mussara i per tant a refredar-se i condensar.  Sabent que l’airet que porta (i forma) la boira ve de mar, ja et pots orientar. En aquest cas al pla hi acostuma a estar també ennuvolat, amb núvols baixos.

L’altra tipus de boira es produeix quan el mestral arrossega la humitat de les terres de l’interior. En  aquest cas  la boira es veu des del pla com una enorme cella damunt les muntanyes, començant des de la Mola fins justament La Mussara. El cel  està pràcticament seré, per l’efecte del vent de mestral, però queda aquesta capa de boira enganxada a les muntanyes. Acostuma a desfer-se cap al tomb del migdia.

Per cert, la cançó a la que es refereix en el primer paràgraf esmentat és aquesta:

Mare si marit me’n dau,
no me’l dau  de La Mussara,
que la boira sempre hi jau
i la terra no m’agrada.

De totes formes els mussarencs hi afegien:

Quan aquest cas no s’esdevé,
una vista extensa s’hi atalaia.

Un afegitó molt encertat, fins i tot quan algun dia el que s’hi atalaia és la boira mateixa, quedant La Mussara per damunt els núvols, un veritable regal de la natura. Aquesta és la vista que hi havia des de les Airasses el 23 de desembre de 2008,  poc abans de pondre’s el sol. … més fotos

Vista des de les Airasses. La Mussara sobre la boira.